Participants :: Albert Villaró

"A Andorra, en general, no hi ha gaire tradició de res, i menys encara literària, tot i que per quilòmetre quadrat habitable (és a dir, per sota de dos mil metres) hi ha la densitat més gran del món en novel·listes i poetes." Albert Villaró. 

L'Albert Villaró és un dels escriptors andorrans amb més èxit i públic de la literatura catalana. Ha publicat un llibre de relats La selva moral, i set novel·les, entre les quals hi ha Blau de Prússia i L'escala del dolor, les dues primeres entregues de la sèrie negra protagonitzada pel policia, també andorrà, Andreu Boix. Participarà al Tiana Negra 2015 amb una xerrada sobre el gènere negre a Andorra.

Com veus el panorama de la novel·la negra catalana actual? 
Em sap greu dir-ho, però no puc estar tant al dia com voldria. El dia té les hores que té, poques, i sempre penso en el dolç moment de la jubilació, que cada dia és més proper, per posar-m'hi. Però, naturalment, n'estic al cas dels moviments, de tot el que es publica, especialment quan ho fan alguns dels bons amics que hi pul·lulen. Precisament aquest és un tret que m'encanta del moviment d'autors "negrocatalans": que hi ha instal·lat un cert bon rotllo. Encara, o potser gràcies a, que de vegades no ens podem llegir entre nosaltres.


I a Andorra, hi ha molta tradició del gènere?
A Andorra, en general, no hi ha gaire tradició de res, i menys encara literària, tot i que per quilòmetre quadrat habitable (és a dir, per sota de dos mil metres) hi ha la densitat més gran del món en novel·listes i poetes. Quantes novel·les s'han escrit sobre Andorra? Una dotzena, si fa no fa. I que, més o menys es puguin considerar negres, poques. Però les Set lletanies de mort de l'Antoni Morell és negríssima, potser massa i tot: comença amb l'execució d'un parricida. El rapte, la mort i el marsellès de l'Albert Salvadó també. Dues o tres de les meves, modestament. I un rara avis, una noia anglesa, Patricia W. Grey, que ha publicat Death Has Thousand Doors, on retrata, i això que viu aquí, una Andorra absolutament marciana i delirant. 

Com vas conèixer el festival Tiana Negra? 
Aquestes coses floten a l'aire. No sé si va ser per Twitter, o per Facebook... potser me'n va parlar el bon amic Tià Bennasar. No ho recordo, però segur que va arribar com tot arriba ara, per camins diferents i complementaris. El cas és que se'n va parlar molt. I, com sempre passa en aquesta mena de saraus, jo pensava " a veure si un dia em conviden". I mira! 

Les teves dues novel·les negres, Blau de Prússia i L'escala del dolor han rebut molt bones crítiques i han estat premiades. Quan podrem llegir la següent història del comissari Andreu Boix? 
Bé, precisions. L'escala del dolor no ha guanyat res! I el pobre Boix és un simple oficial. A la policia andorrana, que són quatre gats, hi ha pocs comissaris, que estan a dalt de tot de l'escalafó. Per caràcter, a l'Andreu li escau més estar una mica més avall... I estic treballant en una novel·la de l'Andreu. No puc dir gran cosa més perquè no sé gran cosa més...

L'Andreu Boix és un home normal a diferència de molts dels protagonistes més famosos de la novel·la negra actual. Creus que això el fa més creïble i més proper pel lector? 
Tan normal no deu ser... Qui és normal, avui dia? Jo, que potser ho semblo, diria que tampoc no en sóc gaire. Tothom és especial en alguna cosa, tothom té alguna característica que el fa singular, una mania, una afició, un tret de caràcter únic. Potser l'Andreu, no és tan borratxo com d'altres, però de tant en tant li'n fot una mica. Li agraden les senyores, això sí. I, com si fos un guripa escandinau, de vegades es planteja alguna palla mental (i de les altres també). 

Tenen moltes coses en comú l'Andreu i l'Albert?
Vés. La resposta elegant i canònica és dir que tots els personatges, en una mesura o altra, tenen alguna cosa de tu, que ets, al capdavall, qui millor coneixes. La veritat és potser més complexa. L'Andreu no sóc jo, evidentment, però sí que hi ha coses en les quals m'hi sento reflectit. En d'altres no tant, o potser és que no m'atreveixo a confessar-ho en públic. Aquesta és una de les gràcies de la creació, l'engany, la modificació, la modulació de la voluntat i les idees pròpies per dissimular-les en una projecció que sembli deslligada del jo. 

Una de les grans virtuts de les teves novel·les és el llenguatge proper i directe però alhora molt colpidor. Menys és més en aquest cas? 
La llengua és l'eina bàsica que tenim. Se l'ha d'aprofitar, l'hem d'empènyer fins als límits, treure el suc als infinits recursos que té. Però, per altra banda, s'ha de pensar en el lector, en el manteniment del to, en la intel·ligibilitat. De vegades és més difícil expressar-se d'una manera clara que no pas empastifar-ho amb imatges i obscures metàfores. El llenguatge ha d'estar al servei total de la història per explicar-la el millor possible i, al mateix temps, ha de saber respectar i estimular la intel·ligència del lector. 

A les teves novel·les hi trobem profundes reflexions sobre temes universals de la condició humana com l'amor, l'odi, l'engany, la família, la malaltia, el poder... El gènere és només una excusa?
No és una simple excusa (que sona a artifici, a impostura), és un vehicle. Les novel·les, totes, hauríem de parlar sempre de condició humana, de les seves misèries, de les seves grandeses, de les seves contradiccions, del que és gran i del que és petit. Per a mi és el mecanisme que faig servir per mirar d'entendre-la, per  entendre'm a mi mateix, als altres i a l'entorn social que ens envolta i en condicions. I ho intento fer a través d'un relat que sigui prou potent com per generar interès, que no m'avorreixi a mi, i, sobretot, que no avorreixi els lectors.

I per sobre de tots aquests temes la mort, en totes les seves versions. Per què la mort és tan literària? 
Potser no ens ho sembla, però estem condicionats per la mort. Se'ns mor la gent que estimem, la gent que admirem, de tant en tant casca algú que odiem. La mort modela el nostre paisatge emocional d'una manera total, definitiva. Fem veure que no, però és allà, i el dia que ens toca a nosaltres, tururut, s'ha acabat tot i comença un indeturable camí cap a l'oblit definitiu. Potser fer-la present, parlar-ne, és una manera de treure-li, o d'esquivar, millor, aquesta càrrega tan transcendent.

I com a coprotagonista Andorra i els seus indrets. Un lloc que tothom coneix, però que ningú sap realment com és. És un gran escenari per la novel·la negra. 
M'agrada que els relats tinguin un escenari, potent i versemblant, on tot el que hi passi o hi pugui passar tingui alguna connexió realista, malgrat que després allà hi pugui regnar la més desimbolta de les fantasies. Andorra és un microcosmos molt especial, on la natura genera intensitat, on l'estructura política i social fa que les distàncies entre els sectors siguin primes com un tel de ceba, amb una història singular i un creixement tan vertiginós que ha provocat una fractura entre el passat i el present. Un caramelet, vaja.

Albert, Moltes gràcies.
Laura Garcia.

Andorra criminal. Divendres 23 de gener de 2015 a les 19.15. 
Sala Albèniz del Casal de Tiana. 

0 comentaris:

Sisena edició del Tiana Negra el 19 i 20 de novembre de 2018

Programa

·Subscriu-te via correu-e

Introdueix el teu correu electrònic:

Amb la col·laboració de:

·Seguidors